domingo, 29 de junio de 2014

Shalom Auslander- Lamentaciones de un Prepucio. Una crítica.



Lo reconozco, elegí este libro por varias razones. Por su título, Lamentaciones de un prepucio, por estar editado por Blackie Books (siempre una garantía de buen gusto) y, sobre todo, porque la sinopsis anuncia que nos desternillaremos de risa a costa de las experiencias del autor con la religión.

Shalom Auslander es un judío ortodoxo americano y en el libro nos narra su educación dentro de la comunidad judía, una educación temerosa de un Dios omnipresente, implacable y sediento de venganza. Un Dios acechante que vigila uno por uno a todos los integrantes de su rebaño, siempre esperando que cometan alguna falta -por pequeña que ésta sea- para castigarle.

Bajo esta educación represiva, el pequeño Auslander va creciendo asustado de las consecuencias de sus actos si se desvía de la línea marcada con trazo grueso por los rabinos de su comunidad, hasta que a los 9 años descubre los Slim Jim (pequeña barra de carne que evidentemente no se ajusta a los preceptos de la religión judía y está prohibido su consumo). Desde ese momento, Shalom se cuestiona las normas de su religión y empieza a incumplirlas sistemáticamente, descubriendo la pornografía, la masturbación y la marihuana, tentaciones a las que sucumbe desesperadamente.

Todos estos placeres prohibidos le producen gloria y satisfacción momentánea pero los remordimientos y el temor al castigo divino como consecuencia de sus actos no dejan de martirizarle en todo momento, con el ejemplo de Moisés tatuado perpetuamente en sus pensamientos, hasta que al hacerse mayor decide romper con su religión alejándose de ella. De todos modos, es demasiado tarde y Auslander tendrá que convivir con la neurosis y paranoia fruto de la educación recibida, lastres que deberá afrontar en cada decisión que tome en su vida adulta.

El tono del libro es humorístico y el lector se ríe de las peripecias del protagonista debido a los dogmas de su religión. A pesar de este tono, tiene un trasfondo triste y realista que nos afecta mucho más de cerca de lo que podría parecer. La religión (ya sea judía, católica, musulmana, etc) utiliza el miedo y la represión para que sus seguidores cumplan sus leyes aún a costa de instalar una cierta neurosis en sus cabezas. No hace falta subrayar ciertos paralelismos con la educación católica que hemos recibido en este país y que, actualmente, el gobierno de este estado laico quisiera volver a imponer.

A pesar de este tono humorístico, la lectura del libro no acaba de avanzar porque el tono anecdótico del mismo no sustenta sus 300 páginas, siendo su lectura desigual, oscilando entre momentos hilarantes y otros más tediosos. Lamentaciones de un Prepucio es un libro ideal para leer en verano a ratos sueltos.

Shalom Auslander en la Viquipèdia

Recomendación: 
No hacer ni caso a la etiqueta lecturas de verano y en este período seguir leyendo lo que le apetezca a cada uno. En cuanto a la religión que todo el mundo haga lo que quiera, pero sobretodo que se haga preguntas.

Mientras escribía esta reseña he escuchado el novísimo If de Neuman que supondrá un paso adelante en su carrera y el hipnótico y olvidado The Waking Hour de Dali's Car. Todo ello alternado con noticias y reportajes del Mundial de Fútbol.

viernes, 27 de junio de 2014

The Wave Pictures- I love you like a madman


If I made it through Christmas without smoking
'Til your parents went to bed
If you made it through too
Without sticking your nail scissors in my neck
I'll buy you bras instead of pickled eggs
Chocolate instead of chutney
Good red wine instead of bad red wine
Next time I remember your birthday


I ate peaches straight from the can
The juice ran down my tongue
Over my lip
Slipped down my chin
Dripped onto your parents' carpet


The air in here is dead
But we're not finished yet
Throw the back door open
Let me see your breath


I love you like a madman
I miss you all the time
I wait for the morning
I will wait all night


I mixed rum and coke and lemonade
Asked for my presents in the kitchen
Alone again at 3am
I listened to them
With sugar round the rim and ash around the edges
Of the tiles and the tables
You didn't sit up waiting
But somehow slept sober


martes, 24 de junio de 2014

The Afghan Whigs- Do to the Beast. Una crítica.



El año empezaba con una gran noticia: nuevo disco de los Afghan Whigs de Greg Dulli. La gira de reunión de hace 2 años ya lo presagiaba y aquí lo tenemos, 16 años después del espléndido 1965, nos entregan Do to The Beast.

16 años en los que Greg Dulli ha desarrollado proyectos en solitario, grupos como los muy recomendables The Twillight Singers o The Gutter Twins, junto al hombre de la voz cavernosa, Mark Lanegan. Hasta que ha decidido volver con su banda inicial, y quien piense que se trata de un simple álbum de reunión para ganar pasta, hecho con el piloto automático, ya puede sacarse esta idea de la cabeza porque Do to the Beast es un gran disco, digno continuador de la discografía de The Afghan Whigs.

El disco empieza abrumador con las potentes y guitarreras Parked Outside y Matamoros (ésta con una melodía irresistible y un precioso arreglo que le da un aire moruno). Sigue con It Kills en la que Dulli domina y retuerce la voz a su antojo, hasta llegar al  primer single, Algiers. Un tema rítmico, muy accesible y con un cierto aire pop encantador. La primera cara acaba al ritmo de un piano oscilante en Lost in the Woods.

La segunda cara se abre con la espléndida The Lottery, una apisonadora de canción en la que las abruptas guitarras toman el protagonismo. Sigue Can Rova, un tema menor hasta que en su último minuto hace acto de presencia una fantástica base electrónica que salva el tema, enlazando con otra enorme canción, Royal Cream, con un crescendo sostenido y un Dulli desbocado. A continuación, la discreta I am Fire y el disco acaba majestuoso con la espléndida These Sticks.

Casi sin darnos cuenta han pasado las diez canciones del disco y nos queda una sensación en la cara de K.O. técnico. The Afghan Whigs, como viejos rockeros que son, prefieren dejarnos con ganas de más a saturarnos y reducen el minutaje del disco a unos escasos 40 minutos que se hacen muy cortos.

Do to the beast es un disco urgente, sudoroso, abrasivo y plagado de riffs de guitarras, en el que destaca la siempre soulera y cálida voz de Greg Dulli, que se muestra en un buenísimo estado de forma, volviendo a demostrar que es uno de los 3-4 mejores cantantes rock de las últimas décadas. A pesar de las múltiples colaboraciones del disco, para suplir la ausencia del guitarrista Rick McCollum, éste suena impecablemente cohesionado y sin altibajos.

The Afghan Whigs siempre ha sido un grupo injustamente infravalorado y no creemos que a estas alturas, y tan lejos de los tiempos del post-grunge, vayan a tener mayor reconocimiento pero mientras sigan haciendo canciones como Royal Cream, The Lottery, Algiers o Parked Outside, solo podemos pedir que no tarden 16 años en sacar otro nuevo disco. Mientras tanto colocaremos éste Do to the Beast a la altura de sus míticos Black Love, Gentlemen o 1965 y eso son, indudablemente, palabras mayores.

ALGIERS

THE LOTTERY

ROYAL CREAM
     DO TO THE BEAST EN SPOTI
   



Otros discos de The Afghan Whigs: In spades

miércoles, 18 de junio de 2014

Bauhaus- The Passion of Lovers



She had nut painted arms
That were hers to keep
And in her fear
She sought cracked pleasures
The passion of lovers is for death said she
And turned to feather

And as i watched from underneath
I came aware of all that she keep
The little foxes so safe and sound
They were not dead
They'd gone to ground

The passion of lovers is for death said she
The passion of lovers is for death
The passion of lovers is for death said she
The passion of lovers is for death
The passion of lovers is for death said she
The passion of lovers is for death

She breaks her heart
Just a little too much
And her jokes attract the lucky bad type
As she dips and wails
And slips her banshee smile
She gets the bigger of the better to the letter

The passion of lovers is for death said she
The passion of lovers is for death
The passion of lovers is for death said she
The passion of lovers is for death
The passion of lovers is for death said she
The passion of lovers is for death
The passion of lovers is for death said she
The passion of lovers is for death 
 
 

viernes, 6 de junio de 2014

PRIMAVERA SOUND 2014



NEUTRAL MILK HOTEL: Tenir al meu voltant un karaoke amb el magnífic In the Aeroplane over the Sea va ser tota una experiència. Que uns sonats amb una guitarra, una trompeta, una tuba, una bateria, 3 serrutxos i vàries coses rares més ens transportessin a una Festa Major de qualsevol llogaret de Louisiana i ens ho passessim collonudament bé, va ser fantàstic. El concepte "obra de culte" va baixar a la terra i es va fer tangible. Meravellós. El millor concert del festival.


BELAKO: Després de seu impactant disc Eurie tenia moltes ganes de veure'ls en directe. I qualsevol expectativa es va quedar curta. Rabia, intensitat, entrega i, sobretot, cançons. El seu hipnotisme fa que sigui impossible apartar la vista de l'escenari. Un dels grups amb més potencial del rock d'aquest país (per imperatiu legal) i són insultantment joves. Estan a un metre de fer-se enormement grans i populars, és el moment de veure'ls.


PIXIES: Em vaig treure una espineta. Un dels meus grups preferits de tots els temps i no els havia vist mai (malgrat que en Frank Black es veu de molt lluny). Hey, Where's is my mind, Monkey gone's to heaven, Here comes your mind, Debaser... totes, les van tocar totes, però a més Gouge Away, Isla de Encanta, Vamos, Ed is Dead, I've been tired, Crackity Jones... i això que presentaven disc. Un autèntic karaoke. Fora prejuicis, continuen sent fantàstics.



NINE INCH NAILS: Una descomunal apissonadora. Apabullants i comptant amb un so contundent i molt potent, el millor del festival sense cap dubte. Trent Reznor s'agegantava entre la foscor i els complexes equilibris de llums i fum que el seguien i nosaltres, l'expectant públic, ens anàvem empetitint per moments. Absolutament demolidors i genials.

 
EL ÚLTIMO VECINO: Veure com la seva batidora, on són ingredients principals Family i New Order, és tan resultona en directe i com les seves perfectes cançons pop ens van fer ballar sense parar, va ser tot un goig i ens ho van fer passar molt bé. Els trencats moviments del cantant i el seu vuitantè estilisme em van transportar als dissabtes matí de la meva adolescència, quan mirava La Bola de Cristal. Una gratíssima confirmació.



SUPERCHUNK: Només portem 25 anys en això i ens encanta. En Mac no es va estar quiet ni una sol moment, què deu prendre aquest home?. Vigorós, divertit i exemplar. Una gran experiència i un gran pogo al meu costat (del qual em vaig apartar convenientment). Però no oblidem el més important, són uns músics esplèndids.



LOS PLANETAS: Perquè van ser una sorpresa, perquè van sonar de nassos en un escenari minúscul, perquè Jota va estar simpàtic i tot i perquè van saber triar un repertori generós. Va ser una petita festa entre amics. La llàstima, que només van tocar 6-7 cançons, podíem haver estat hores i hores.



 
ARCADE FIRE: Això seu és diferent, han passat la barrera de grup de música per passar a ser un espectacle. I durant el concert toquen una barbaritat de cançons fantàstiques però al final te n'adones que alguna cosa falla i que, malgrat haver flipat en colors, esperaves quelcom diferent, més orgànic, més tangible.


LOST FILLS: Per catxondos, irreverents, destroyers. Per actitud i simpatia. Però sobretot, perquè al darrera de tot aquest embolcall hi ha música, molt bona música amb unes lletres acollonants. Menys tonteria i més Lost Fills.



SPEEDY ORTIZ: Tornen temps grungies, les guitarres tornen a ser els protagonistes però els mires i, juer, són uns adolescents encara. Molt i molt intensos. Agradable confirmació.



LOOP: Un dels meus grups preferits per a moments de ruptura existencial, desaparegudíssims durant molt i molt temps (al menys per mi) em van sorprendre per la bona forma i elegància que van mostrar. Llàstima que algun solapament va fer que només els pogués veure 5-6 cançons. Grans.


SPOON: Malgrat l'enorme classe d'en Britt Daniel i les seves grans cançons, un festival tan desmesurat no és el recinte més adeqüat per paladejar a Spoon. L'absència de punts alts en la majoria dels temes fa que no s'adequï a un Primavera Sound. Ara, amb Underdog tothom es va tornar boig.

REFREE: En Raül és actualment un dels millors i més intel.ligents músics d'aquest país. Si al damunt l'envolta una banda magnífica, com la que porta actualment, només pot provocar que els seus concerts siguin espectaculars. Llàstima que l'havia vist feia ben poc, ja que a meitat de concert vaig marxar a un solapament qualsevol.
ANIMIC: I van començar els seus timbals de guerra, foscos i penetrants i es va desencadenar el diluvi. I allí ens vam quedar tots mullant-nos de mala manera, fins i tot la Louise es va quedar sense veu del constipat que duia, però ens van fer vibrar com ja fa temps que ho estan aconseguint. Un autèntic luxe, no us els perdeu.
WARPAINT: Hi tenia moltes expectatives i van sonar com al disc: etèries, armòniques, perfectament conjuntades. Tot tant bonic, com previsible i mancat d'ànima. Una, dos cançons molt bé, més temps, avorriment. Entren unes ganes boges de pujar a l'escenari i atansar les guitarres als altaveus i toquetejar algun pedal a veure si els hi entra una mica de mala llet i espavilen. Són tan bones com eixutes.
* Gràcies Toni, per la foto robada.


STANDSTILL: Amb els Standstill no hi va haver terme mig, s'encenien les fantàstiques llums pertanyents a Cenit i sabies que la cançó era un dels bonys del seu insubstancial Dentro de la Luz. S'apagaven les llums i ens tornaven bojos tocant alguna de les seves genials cançons anteriors a Adelante Bonaparte (bé, aquesta es salva). Un coitus interruptus de concert entre saltar i gaudir sense llums i quedar-te extasiat amb les projecccions però insatisfet amb la música. S'ho han de fer mirar.



KOKOSHCA: No m'acaben d'agradar en disc i no em van acaban de convèncer en directe. Podria ser que estés més preocupat per agafar lloc per Los Planetas que per mirar-los amb deteniment.




COLD CAVE: Foscor, molta foscor i entremig els sons tenebrosos dels seus teclats vuitanters. Tenia moltes expectatives en ells i malgrat decebre'm un xic no va estar malament del tot. De tota manera, els hi va faltar una mica de varietat (una guitarra, un baix...).



KVELERTAK: Una d'aquestes sorpreses que t'enduus a un festival com aquest. En un dels pocs moments en que no hi solapament (o que estàs tan cansat per canviar d'escenari) i et quedes al Vice, comencen a aparèixer guitarres sobre l'escenari: una, dos, tres i enmig un èmul d'Iggy Pop, pit a l'aire (amb la rasca que fotia) i pèls movent-se a tota velocitat. Heavy metal noruec, quasi res. Divertit durant una estona, l'hora i la reiteració va fer que no els acabés de veure.


DEAFHEAVEN: Passes despistat per davant del Pitchfork i escoltes un baix penetrant, unes guitarres nítides que comencen a teixir un dens tapís sonor i de sobte, et sorprèn una veu gutural que es menja el micro i no s'enten absolutament res. Puto black metal.... vaig durar el temps suficient per fer aquesta foto. 


DUM DUM GIRLS: El cert és que no les vaig veure, estaven ficadetes entre Superchunk i Spoon, però no em vaig poder resistir a fer-los-hi un parell de fotos. 


El PS14 ha tingut moltes altres coses: pluja, un magnífic i doblat Arc de San Martí, els mochila man de Heineken (que són una autèntica meravella), gent que es dedicaven a arrencar branques d'arbres com més grans millors,  quilòmetres i quilòmetres que es van acumulant a les cames i cues, cues a tot arreu, les més impressionants als caixers automàtics. L'estilisme força ridícul, as usual: Cabells tallats al 1 al clatell i amb tupé al davant desconjuntant amb barbes impossibles, l´únic problema és que els hipsters són mimètics i molts anaven exactament igual. Juraria que vaig veure uns quants amish encara que estan prou lluny d'Ohio. Horrendes diademes florals per tot arreu. Però el premi gros se'ls emporten el vestit d'ós que portava una noia tota orgullosa juntament amb els seus amics lloro i tigre. Eren vestits de pelutx... De tota manera, hi havia molta gent normal i això és digne de destacar.

Ah sí, vam odiar molt als VIP's (no per classe, sinó per pagar més) degut als llocs reservats, davant de tot, en alguns concerts mentre altres estàvem en una llauna de sardines.



martes, 3 de junio de 2014

Belako- Haunted House



I've been trying to hold you, I told you
tell me where've you been
I can't help missing you, I miss you
so tell me where've you been

tell me where've you been...

I've been trying to hold you
I hate you
tell me where've you been
I can't help missing you
I hate you
tell me where've you been
I still love you
I hate you
so tell me where've you been
won't you tell me where've you been?

and after all we've been through
between us
you know what I mean
I'm still here I'm like a ghost
I'm haunting you
in your haunted house
and I can't help missing you
I still need you yes I do
so please, please
tell me where've you been

I can't help it I like you
I hate you
tell me where've you been
I can't help missing you
I hate you
tell me where've you been
oh, get the fuck out of my mind
you get the fuck out of my mind

get the fuck out of my mind
get the fuck out of my mind
cause I've been trying to hold you
I told you
tell me where've you been
I can't help missing you
I hate you
tell me where've you been
oh, and get the fuck out of my mind

you get the fuck out of my mind

I feel I'm losing you...